No es tracta només d’instrumentalitzar l’acció educativa. Pensar sobre educació implica plantejar-se, en primer lloc i de forma prioritària, quin tipus d’alumne volem formar i quin tipus de societat aspirem a construir.

Anhelem una societat que fomenti les xarxes de suport i de solidaritat, que sigui capaç de repensar com ens relacionem entre nosaltres, amb la natura i amb la resta d’essers vius que habiten en planeta, que qüestioni el culte al consum i la lògica del comprar-tirar-comprar, que faciliti el cuidar-se més i el competir menys. Una societat, en definitiva, on es posi la vida al centre.

Entenem la pedagogia, per tant, com un compromís cap a un món més just en l’àmbit social, un món on els discursos de la crítica i la possibilitat, en relació amb els valors de la llibertat i la equitat, siguin capaços de modificar els paisatges on es desenvolupa la nostra vida. La de totes i la de tots.

Pensem i fem pensar per qüestionar-nos, de manera activa, la relació entre l’aprenentatge i el canvi social, i per assumir, així , el nostre paper com a agents crítics.