Cada persona té unes característiques personals que la defineixen i la fan única. L’autoconeixement és el procés de reflexió que ens permet reunir i recopilar informació útil sobre nosaltres mateixos: com som, què ens agrada, quines coses sabem fer i en quines tenim més dificultat, com ens relacionem amb els altres i amb l’entorn, com reaccionem davant de diferents situacions... L'autoconeixement, per tant, implica definir-se en funció d'uns valors, uns gustos, unes virtuts, uns defectes, unes relacions i una experiència prèvia. Es desenvolupa pensant sobre la pròpia vida.

Per tal de concretar aquest procés de presa de consciència d’un mateix no només és necessari descobrir, identificar i reconèixer la forma de pensar, sentir i actuar pròpia. A més a més, és important analitzar les pròpies experiències personals, el nostre passat i ser capaços de projectar-les cap al nostre futur. Per aquest afer, ens poden ser útils els cinc pensaments o habilitats cognitives assenyalades per Spivack i Shure (1974):

• El pensament causal: És la capacitat de determinar l’origen o causa d’un problema. Es defineix la situació i es proporciona un diagnòstic encertat a la situació. Aquí la teoria derivada de la investigació científica juga un paper importantíssim.

• El pensament alternatiu: És la capacitat d’imaginar el major nombre de solucions a un problema determinat (creativitat).

• El pensament conseqüència: És la capacitat de preveure les conseqüències de les nostres actituds, comportaments (d'allò dit o no dit o d'allò fet o no fet).

• El pensament de perspectiva: És la capacitat de situar-se en el lloc de l'altre. És el pensament que fa possible empatia o sintonia afectiva amb els altres. És el pensament que fa possible l'amor, i per tant, ens fa éssers humans.

• El pensament de mitjans-fins: És la capacitat de fixar-se objectius i organitzar els mitjans dels quals es disposa per aconseguir la finalitat marcada en l'objectiu.