Itinerari Construcció Participada

BADGES DE L'ITINERARI:

Si la societat del segle XXI és una societat xarxa en la qual tots tenim relacions insospitades gràcies a les noves tecnologies de la comunicació, també cadascun de nosaltres és un individu xarxa”

.

Que la societat en general i l’educació en particular està canviant és un fet inqüestionable. Un dels aspectes rellevants d’aquest canvi és la clara tendència a que el món s’està construint en xarxa. Quan parlem d’aquesta xarxa no només parlem d’aspectes concrets com poden ser internet, les xarxes socials o les noves tecnologies, etc., sinó que parlem de paradigma, d’entendre el món d’una determinada manera, d’un plantejament de vida, de relació humana, però també de com construïm el coneixement de manera social. Així, parlem de les intel·ligències col·lectives, concepte que aglutina en una nova teoria les perspectives i aportacions que han dit sempre grans teòrics i pedagogs.

.

Parlar d’intel·ligències col·lectives és parlar del coneixement i de com el creem. No sol entenent-lo des d’una vessant cognitiva sinó també de com el construïm en relació a l’entorn i als altres, ja que tot aquest procés es basa en una interacció humana i contextual que ha d’ajudar inevitablement a transformar la societat. Una interacció feta des de l’alteritat en el coneixement, des del reconeixement de qui tinc davant, de l’oposat que sempre sap quelcom. La construcció del coneixement des d’una relació d’igual a igual que reconeix la diversitat. Hem de deixar de veure el coneixement científic versus el coneixement popular com una disputa entre ells per imbricar-los ambdós en UN. Intentar trencar aquesta dicotomia i entendre que és un ENT que està contínuament movent-se i és susceptible de ser contaminat i hibridat per altres matisos molt diferents que l’influeixen i el modifiquen. 

.

Arribar a construir la intel·ligència col·lectiva passa per una presa de consciència individual i col·lectiva que percebi aquesta necessitat però també passa per un exercici d’alteritat i reconeixement de l’altre com algú que pot aportar al meu coneixement i al dels altres, ja que “no es reinventaran els instruments de la comunicació i el pensament col·lectiu sense reinventar la democràcia, una democràcia compartida a tot arreu, activa i molecular”.

.

Com podem unir l’escletxa i la fragmentació que comporta l’allunyament entre els experts i el coneixement popular? També ens preguntem que, si estem en un planeta nòmada, és a dir, en un món global en ple moviment, un món enxarxat des de l’horitzontalitat, per què el poder continua controlant els instruments que poden transformar-lo?