L’educació és un fet intencional. Es planifica, s’actua i s’avalua en funció del model de persona que es vol formar i del tipus de societat que es pretén construir.

Dissenyar és fer públic. Visibilitzar les intencionalitats de l’educació i prioritzar-les. Argumentar el perquè hem d’invertir el temps (sempre escàs) en fer una cosa i no una altra.

El disseny, però, no només implica narració. El disseny, en educació, només té sentit si es connecta amb una acció. I l’activitat educativa és singular, complexa, incerta, inestable i plena de sorpreses. No valen les receptes, ni les rutines, ni les certeses. En educació, una cosa és el que pretenem i, l’altra, el que acaba succeint realment. D’aquí la radical impossibilitat de pretendre que les intencionalitats d’una determinada acció es corresponguin amb resultats a la pràctica absolutament simètrics.

Aquesta inevitable discordança entre allò que es pretén i el que acaba succeint fa que el disseny estigui necessàriament en constant revisió i replantejament. En beta. Dissenys vius i que s’interroguen constantment. Dissenys inacabats en continua evolució que ens interpel·len a aprendre d’ells.